La història del Moto Club Cingles no s’entén sense la figura d’Ildefons Vilanova, primer president del club i testimoni directe del seu naixement, creixement i consolidació internacional. Des dels inicis, amb un grup de joves plens d’il·lusió, fins a convertir els Cingles en una prova de referència mundial, el seu record i la seva experiència expliquen com ningú l’esperit que ha definit el club al llarg dels anys.
En aquesta entrevista, Ildefons Vilanova repassa l’origen del nom, els primers passos del Moto Club, les innovacions que van marcar una època, els moments més intensos —bons i difícils— i algunes anècdotes que formen part de la història dels Cingles. Un testimoni imprescindible per entendre per què els Cingles són molt més que una prova esportiva.
Per què aquest nom?
Quan es va crear el Moto Club, el més habitual era posar-li el nom del poble. En el nostre cas no era possible, perquè hi havia gent de Sant Feliu de Codines i de Gallifa. Vam optar pel nom que apareixia als mapes excursionistes de la zona: els Cingles de Bertí, que, a més, eren la serralada per on havia de passar la cursa.
Com va acabar sent el primer president del Moto Club?
El grup que va impulsar la creació del club estava format per nois molt joves, amb moltes ganes de fer una cosa important. Entre ells hi havia l’Ignacio Verneda, actual Executive Director Sport de la FIM, veritable promotor del club i creador dels Cingles. Però tots tenien un inconvenient: no tenien la majoria d’edat (aleshores era a 21 anys), i jo vaig haver d’assumir la presidència, càrrec que vaig ocupar durant gairebé quinze anys.
Per què crear els Cingles com a prova pròpia?
Tots els clubs volien organitzar una prova del Campionat d’Espanya, però era difícil d’aconseguir i sempre depenies de la decisió de la Federació. No podíem viure així. Vam decidir crear una prova d’alt nivell i prestigi, capaç d’atraure grans pilots i públic, formés part o no d’un campionat. Una mica com Wimbledon en aquella època.
D’on surt el “monstruito”, la mascota dels Cingles?
Volíem una imatge per als Tres Dies. Els germans Herrando ens van presentar la seva proposta en una reunió del club. A mi no m’agradava gens: el trobava horrible. Però a la resta els va agradar molt i el vam acceptar, perquè l’elecció havia de ser democràtica. I així es va convertir en la imatge dels Cingles durant tota la seva història.
Els Cingles van destacar per la innovació.
Sí, sempre vam intentar anar un pas per davant: competir sense targeta, el delay anglès per controlar el ritme de cursa, el side-trial, els veterans, el Trofeu de les Nacions…
Però la innovació més important va ser la introducció del “2” en el sistema de penalització. Ho vam proposar a Joan Soler Bultó —pare de Manuel Soler i aleshores membre de la Comissió Tècnica de la FIM— i, després de diverses discussions, es va acceptar provar-ho en una cursa fora de campionat. El resultat és el que veiem avui.
El millor pilot que ha passat pels Cingles?
És difícil de dir, perquè pels Cingles han passat gairebé tots els campions del món. Però si n’he de dir un, dic Manuel Soler. Era tan dotat que recordo un pas seu en una zona on jo era amb Coutard i Vesterinen. Manuel fa un zero i tots dos em diuen:
“Ho has vist? No és només el zero. És la facilitat amb què ho ha fet.”
I això ho deien dos grans campions.
El millor moment viscut als Cingles?
Cada any, al final del sopar i de l’entrega de premis, quan començava a sonar el Danubi Blau per obrir el ball. Aquell moment volia dir que tot havia anat bé i que ja ens podíem relaxar.
I el pitjor moment?
Hi va haver un any en què gairebé vaig organitzar sol la prova: uns eren al servei militar, altres a la universitat, altres a l’estranger… Vaig dir: “S’ha acabat. No podem continuar així.” Volia presentar la dimissió a la següent reunió, però aquella mateixa setmana la premsa va començar a publicar articles dient que havien estat els millors Cingles de la història, que tothom hi estava d’acord… I vam continuar.
Alguna anècdota que recordi especialment?
N’hi ha moltes, però m’agradaria explicar la de Thierry Michaud. Era el 1985, la temporada en què ho guanyava tot. Li vaig escriure una carta dient-li que, si volia dir que ho havia guanyat tot, també havia de guanyar els Cingles.
Em va respondre amablement que ho intentaria. Va venir i… va guanyar. Veni, vidi, vici va ser el títol de l’article… que li vaig dedicar al programa de l’any següent.